| | | | | | |  | | | | | Webmaster:
Feli Ruiz
con la colaboración de:
 | | |
|
| |
\Vivim en un país ric...", vociferava un indigent en meitat de Las Ramblas, increpant els policies que per força se l'emportaven. Jo, com tots els que passàvem per allà, també em vaig aturar un moment per contemplar l'escena i escoltar les seves escandaloses queixes contra la nostra Justícia. Com seria la meva sorpresa, quan vaig comprovar que les seves desesperades paraules es van anar convertint en un al•legat filosòfic en el qual, a crits va dir: "Quan jo vaig néixer, totes les coses que hi ha en aquest país, ja les havíeu repartit. Tot el que hi ha en ell, ja tenia amo... Drecera de cabrons, no heu deixat res per a mi. I, a això, a això és el que anomeneu Justícia...".
No sabria precisar si aquell home estava malament del cap, borratxo o drogat, o només era un gandul brut i sense desvergonyiment, però veient els parracs que vestia i la seva fisonomia desnodrida, per un instant, vaig arribar a sentir certa empatia per ell, i vaig pensar que la vida no l'havia tractat amb verdadera Justícia. Tot i així, la veritat és que cap dels presents no vàrem fer absolutament res per ell, llevat de promoure alguns riures sorneguers i apartar-nos prou, com si tots ens haguéssim posat d'acord per buidar un cercle al seu voltant... "Suposo que tenia la lepra".
Després d'allò em va resultar fàcil comprendre que el que és just per a uns, no té perquè ser-ho per a altres. No obstant això, hi ha una cosa en què crec que tots estarem d'acord, i és que l'única manera d'aplicar la Justícia és amb la força. I, a fil d'aquesta objectiva evidència, es pot dir que qui té la força imposa la Justícia.
En el nostre sistema legal, la Justícia es concreta atorgant-nos una sèrie de Drets, de manera que, com recull la nostra Constitució, en principi podria semblar que tots els ciutadans som iguals davant d'ella. Però existeixen multitud d'exemples; casos reals que demostren que a la pràctica això no és així. Per esmentar-ne algun diré que, si dos delinqüents cometen el mateix delicte i el Jutge els demana la mateixa fiança a cada un d'ells, qui pugui pagar-la de moment quedarà lliure i qui no, senzillament anirà a la presó. Queda clar que encara que disposem dels mateixos Drets, la Justícia es projectarà amb un resultat totalment diferent, ja que com acabem de comprovar, en moltes ocasions compartir Drets pot arribar a ésser la major de les injustícies.
La Justícia és una ciència que pretén ésser equitativa i igualitària, però que neix d'un principi filosòfic, i és evident que sota cap concepte no hauria de prescindir d'ell. Aquest, és un fet que no va passar d'inadvertit al que fos gran filòsof i jurista Anatole France (Premi Nobel de Literatura 1921), que sobre això va pronunciar la següent frase: "Ah, la maiestàtica igualtat del Dret que prohibeix per igual al ric i al pobre demanar caritat pels carrers i dormir sota els ponts".
Els filòsofs clàssics, com a verdaders pioners de la Justícia, deien que aquesta comprèn el conjunt de les virtuts i significa la completa conformitat amb les pautes aprovades de l'ètica i nostra conducta moral. Per seguir amb la seva descripció racional, Aristòtil (en els epígons) va preferir limitar la referència del terme a una virtut en particular, distingint entre Justícia i Equitat o entre Justícia i Caritat. Plató (en "La República") diu que la Justícia regula i equilibra les altres virtuts. La seva comesa és aconseguir mantenir l'equilibri i l'harmonia. La Justícia sorgeix quan cada element en la societat compleix amb exactitud la tasca apropiada. Plató, va utilitzar la seva definició per exaltar la Justícia i atenuar la llei formal, Aristòtil en canvi, va concebre que la Justícia era immanent al funcionament de les lleis i, d'aquesta manera, li va adjudicar un paper molt més efectiu.
Però, tornem al personatge que m'ha proporcionat la introducció a aquesta dissertació; l'indigent; mostra la seva disconformitat amb la Justícia que rep, dient que quan va néixer totes les coses d'aquest país ja tenien amo i que aquest és el motiu de què ell no tingui res. En la seva denúncia, ens deixa entreveure que és per això, per la qual cosa el rebutgem, i que la Justícia el castiga (el deté la policia) precisament per ésser diferent, podríem dir que la seva presència ens resulta incòmoda. Tanmateix, en principi, ell no té la culpa de patir aquestes circumstàncies, és més, jo diria que en un món on tots desitgem tenir coses, aquell que no té absolutament res, inconscientment el considerem una amenaça, perquè com hem pogut comprovar coincideixen dos fets que el delaten: és fàcil reconèixer-ho entre la multitud i desitja exactament les mateixes coses que tenim nosaltres.
Això em porta a identificar el principi bàsic pel qual està composta la nostra Justícia (creada pels forts, per protegir els seus propis interessos); un principi pel qual rebutgem de pla a tot aquell que no té gens, i que d'una forma o d'altra envaeix el nostre espai. Inconscientment, pensem que ho fa amb la finalitat d'apoderar-se de les nostres coses, és a dir, de tot allò que creiem que ens pertany.
Lamentablement, és aquest un principi comú a totes les ideologies polítiques. Tots els països, sense excepció, l'utilitzen; n'hi ha prou amb recordar les imatges de la Xina en els recents Jocs Olímpics, on es va retirar dels carrers de Beijing a tots els indigents, disminuïts, prostitutes, pobres, captaires i lletjos que podien donar una imatge no desitjada del seu tortuós imperi comunista. Però com acabo de dir, aquest principi injuriat no respecta ideologies de cap tipus, i en l'extrem oposat podem recordar, per exemple, als molts indigents que van morir a New York per una vaga de diaris, amb ells es guarien del fred que patien dormint als carrers, ens estremia veure'ls dormir sobre una claveguera perquè d'ella emanava la calor sobrant de les calefaccions. El seu sistema sanitari exclou a qui no pot pagar-lo. És un secret a veus, que els seus soldats, els quals envien a morir a les seves guerres pertanyen a les classes més desfavorides de la societat... D'acord amb l'explicat, és evident que tampoc la delirant Justícia de l'imperi capitalista ofereix seguretat i empara en igualtat de condicions als forts que als febles.
Potser sigui aquest un principi implícit a qualsevol sistema judicial, el qual fa que tots els països del món, sense excepció, generin focus de pobresa; el motiu subjacent, pel qual al llarg de la història cap país no hagi acceptat, sense reticències, el fenomen de la immigració (em refereixo, naturalment, a l'immigrant pobre). I lamentablement, potser sigui el motiu únic i verdader pel qual el Tercer Món, mai deixarà de ser-ho.
Meritxell Ramos |
|
|