| | | | | | |  | | | | | Webmaster:
Feli Ruiz
con la colaboración de:
 | | |
|
| |
En el moment de salpar vaig sentir un calfred, va ser com un senyal que em va fer intuir que aquell viatge podia acabar en tragèdia. Creuar la Mediterrània en un veler tan petit era l'aventura més compromesa que anava a viure fins al moment. Sento dir-ho, però la veritat és que mai no vaig ser una persona valenta; acabava d'aprendre a navegar, em marejava amb facilitat, i això, tampoc m'anava a ajudar. Però necessitava trobar-me a mi mateixa, i vaig pensar que encara que només fos per una vegada havia d'enfrontar-me a la solitud; ella i jo, cara a cara, en la immensitat del mar....
Quan navegues en solitari perds la noció del temps, se t'amunteguen les tasques i mantens la ment alerta en tot moment. Les nits s'eternitzen i només quan el mar ho consent, tanques les parpelles enganyant al son, a petits intervals, mai més d'una hora. El cansament s'acumula amb el transcórrer dels dies i tot just no arribes a discernir entre el somni i la vigília.
Dic això, perquè potser sigui l'explicació de tot el que va ocórrer. L'única excusa que puc oferir als que vulguin escoltar la veritat; una història real que es va desenvolupar a la meitat del mar, les seves aigües gronxaven el meu vaixell amb el poder del Déu que sosté les nostres vides a les seves mans.
De sobte, l'embarcació va perdre velocitat, vaig creure que el vent havia rolat el seu rumb, vaig mirar les veles, romanien inflades, però incomprensiblement el vaixell no aconseguia avançar, semblava com si s’hagués encallat en el fang o la sorra. Vaig comprovar la meva situació en el GPS, em trobava a 37º 11' latitud nord i 12º 44' longitud est, a unes quaranta milles de la costa de Sicília, això em va tranquil•litzar. Vaig continuar buscant una explicació racional al que estava succeint. Però no vaig tenir temps de pensar. El que vaig veure, em va impressionar de tal manera que encara el record em fa esgarrifar: el fons del mar era incandescent i estava emergint. La terra semblava rugir, i sortia a la superfície precedida de llampades lluminoses i raigs de vapor. Suposo que el mar, es va convertir en quelcom semblant a les fonts de l'infern. De sobte, tot va canviar, el vent va deixar de bufar, el mar es va calmar i es va fer un silenci sepulcral, com si Déu hagués abandonat aquell lloc. La meva primera reacció, induïda pel pànic va ser la de fugir d'allà. Vaig posar en marxa el motor a tota màquina, però l'embarcació estava encallada entre les roques. Les meves pors no em deixaven pensar, de manera que em vaig tancar a la bodega del vaixell... Vaig creure que aquell seria el meu final.
No sé quant temps vaig romandre allà, suposo que el pànic em va sotmetre a un estat de coma en el qual vaig perdre tota referència amb la realitat que coneixia. No sabia si estava viva o morta, si estava somiant o havia viatjat a una altra dimensió, però em vaig armar de valor i vaig sortir del vaixell; estava trepitjant terra ferma -desconec el motiu, però en aquell lloc s'havia format una illa desèrtica de la que mai no havia sentit parlar. Immediatament vaig comprovar que no apareixia als mapes ni a les meves cartes de navegació.
La meva confusió s’agreujà quan vaig veure un home de mitjana edat, que semblava estar esperant-me. Vestia una túnica que es confonia amb el color volcànic del terra, i a les seves mans, sostenia una mena de brúixola:
- No tinguis por, em va dir, no t'has perdut.
- Llavors, això que m'està ocorrent, és real...
- Clar que és real, em va contestar. Som sobre la Illa Fernandina. Aristòtil, al seu Tractat dels Meteors, va parlar de com la illa de Vulcano va brollar del mar entre terrabastalls d'explosions volcàniques. Té una extensió de 4.800 metres de longitud per 63 d'amplada. Com pots veure, tot és real; si és això el que et preocupa. Encara que ningú no coneix la verdadera raó per la qual apareix o desapareix d'aquest lloc, per això rep el sobrenom de la Illa Fantasma.
- Carai, quin alleujament! Tot es deu a un fenomen de la naturalesa!- vaig exclamar amb un somriure, com si acabés de recobrar el seny.
Entaulàrem una llarguíssima conversa, en la qual el temps semblava inalterable. Em va dir que es deia Rafael Hitloreo i que era portuguès, però que durant la seva joventut un irrefrenable desig de saber, el va portar a viure a una altra ciutat.
- Sento dir-te que en veure't, vaig creure que eres un mariner perdut.
- Doncs, t'equivoques de mig a mig, em va contestar. He navegat, certament, mes no com Palinur, sinó com Ulisses i encara com Plató. Com pots comprovar, conec perfectament la teva llengua llatina i sóc doctíssim en la grega; la prefereixo més que a la llatina perquè em dedico a l'estudi de la filosofia, en la qual els llatins, sento dir-ho, no han produït res d'importància, excepte alguns escrits de Sèneca i de Ciceró.
Sé que també t'agrada la filosofia i que cerques respostes, em va dir en un to més seriós. Has de saber que no t'he mentit en res, però no estic aquí per casualitat. He acudit a la teva trobada, de la mateixa manera que fa algun temps vaig venir a conversar amb Tomàs Moro.
- ¡Tomàs Moro! El filòsof que va escriure Utopia? Però si va néixer a l'any mil cinc-cents.
- Mil cinc-cents quinze, per ésser exactes. Em va corregir impassible davant de la meva incredulitat. Però no voldria discutir això, perquè no és el meu temps el que importa. Sóc aquí perquè aprofitis el teu. Si et plau, escolta'm:
- He pogut comprovar que coneixes Utopia. En ella, Tomàs Moro va transcriure les meves paraules i les va presentar al món com la societat ideal. Tanmateix, al seu llibre falta l'últim capítol, el més important, el que canviarà per sempre el significat de la paraula utopia. En realitat, res no és impossible. Una societat idíl•lica com a Utopia es pot aconseguir. Només es requereix aplicar "El Test de Romm".
Em va lliurar aquella mena de brúixola que protegia amb les seves mans. Com pots veure no indica el nord, em va dir. El que indiquen les seves dues agulles és l'estat de la nostra consciència. Si romanen unides, indica que posseïm una "Consciència Blanca", és l'estat ideal, significa que tots els actes que realitzin les persones que la posseeixin estan predestinats a fer el bé. En canvi, a mesura que se separen ens mostra una "Consciència Contaminada" dominada per l'avarícia, l'enveja, l'odi, la rancúnia, la supèrbia... Les persones que la posseeixen, no poden sentir empatia cap als altres, simplement, els utilitzen com si fossin instruments o coses que estan al seu servei. Són els candidats perfectes per cometre tot tipus de delictes, encara que mai no siguin descoberts, i quan algun d'ells ostenta el poder, la societat sucumbeix a l'horror de la injustícia o la guerra. Serien tants els exemples...
Posseir una "Consciència Blanca" ha de ser un atribut indispensable per a qualsevol dels nostres governants, més important, fins i tot, que la seva pròpia intel•ligència. L'experiència ens ha demostrat que podem assumir l'error "d'un matusser que actua de bona fe", tanmateix, mai no estarà fora de perill d'un líder intel•ligent amb la "Consciència Contaminada". Per tant, cap d'ells no hauria d'exercir el seu càrrec sense superar abans el "Test de Romm". Nosaltres, a Utopia, ho concebem com l'assegurança més efectiva de la humanitat; el verdader protector dels Drets Humans. El que t'he lliurat, és el model que utilitzem a Utopia. Tanmateix, "El Test de Romm", no té perquè ser un objecte, sinó que ha de ser el fonament ètic que alliberarà a la societat dels líders indesitjables. Quan es conegui la seva existència, trobareu la forma de crear el vostre.
Ara, puja a bord, torna del teu viatge. Escriu l'últim capítol d'Utopia. Que l'esperança d'un món en pau deixi de ser un impossible.
Anava a fer-li moltes preguntes però, de sobte, el terra va començar a desaparèixer sota els meus peus i vaig córrer cap al vaixell esglaiada. Quan vaig estar a bord, em vaig adonar que Rafael havia desaparegut. Durant tota la nit vaig navegar en cercles per la zona. El vaig buscar, cridant el seu nom mentre vaig tenir forces. Però es va fer de dia, i em vaig adonar de que el temps continuava avançant, i vaig intentar convèncer-me que allà mai no hi va haver ningú. Llevat de la solitud; ella i jo, cara a cara, en la immensitat del mar...
P.D: Una vegada que he escrit el final del meu viatge, i només per a aquells que desitgin saber-ho, els diré, que encara conservo "El Test de Romm" que em va lliurar Rafael Hitloreo, que cada dia comprovo l'estat de la meva consciència, i que el protegeixo amb la meva vida.
Meritxell Ramos |
|
|